Amb el català sempre a l’UCI, hem après a conviure amb desenes de notícies sobre les causes i els efectes de la salut funesta de la llengua. La influència de les xarxes, l’escassa educació lectora o la ubiqüitat del castellà són invocats de manera recurrent en la temptativa d’explicar com es parla. I tanmateix, hi ha un element que s’analitza poc i que en canvi ocupa un percentatge notable del debat ciutadà: la llengua de les tertúlies. Qualsevol persona que escolti la ràdio coneix la figura de l’opinador-expert que un dia és orientalista, l’endemà sismòleg i l’altre analista esportiu. Ignoro si els tertulians encara són creadors d’opinió, però com hi ha món que són generadors de llenguatge. Tots hem enxampat el cunyat de torn reproduint els llocs comuns de les tertúlies amb les mateixes expressions. Perquè és sabut que hom no pot opositar a tertulià sense el domini d’un argot precís, un metallenguatge perfectament codificat curull de paraules comodí i tòpics de la mida de l’Aneto. No hi ha oient-de-tertúlia que no en conegui els greatest hits: les trampes al solitari, la roda del hàmster, les línies vermelles, la bola de vidre, les derivades, el momèntum, el tret al peu o la tempesta perfecta.
